Us volem apropar i explicar qui són les persones que són voluntàries a la Fundació, persones que, de manera desinteressada, donen el seu temps i la seva empenta al projecte social de la Fundació.

Us presentem una de les darreres incorporacions a l’equip de voluntaris i voluntàries de la Fundació: el Ramon Llorens Sauch. Mestre de professió, apassionat del futbol i membre de l’equip tècnic de la Fundació Atlètic Vilafranca. Des de finals de l’any passat és l’entrenador de l’equip de futbol mixt i inclusiu de Mas Albornà. Va arribar a la Fundació amb un objectiu molt clar: formar aquest equip i aconseguir plegats disputar la lliga especial de futbol 7 WeLeague7, integrada per equips amb jugadors i jugadores amb diversitat funcional d’arreu del territori català.

El Ramon descriu el voluntariat com “Ajudar” però matisa “la visió que se’n té és que el voluntari/ària és qui ajuda però és al contrari. Són ells/es qui t’ajuden a tu a ser millor persona, més sensible i et permeten compartir experiències i vivències úniques que t’aporten molt”.

El Ramon coneix Mas Albornà des de fa molts anys. Ja no només perquè és de Vilafranca sinó perquè durant uns anys va ser veí d’un dels pisos que la Fundació té a Vilafranca i alguns dels jugadors que ara entrena, com el Pedro, el coneix d’aquella època. Ens descriu la relació amb la fundació com a “molt intensa i bonica” amb “coses que van passant en el subconscient que no te n’adones però que et van marcant i acaben sortint d’alguna manera“.

Guanyar en tots els sentits, reconeixement, compartir experiències, rebre i donar estima” són algunes de les paraules amb les què el Ramon descriu què li aporta ser voluntari de la fundació. “El futbol que és el que més m’agrada i al mateix temps ha fet que pugui ajudar una miqueta. Quan arribo, tot són abraçades i agraïments quan encara ni tan sols he fet res! T’estan agraint que hi vagis, que hi siguis. Jo estic molt content. Són estones intenses perquè necessiten que estiguis amb energia però compensa molt, molt i molt!”.

Formar i mantenir un equip de futbol havia estat un repte a la fundació. Fa uns anys ja es va organitzar un primer equip però va acabar dissolt per la manca de recursos, especialment a nivell d’espais o el suport tècnic que fa l’entitat esportiva. Ara, gràcies al Ramon i la Fundació Atlètic Vilafranca s’ha pogut reprendre i millorar-ne l’organització.

L’activitat que realitzo aporta un vessant d’oci. Cal pensar que és un col·lectiu amb especials dificultats per trobar activitats de lleure i també esportives. De la manera que ho hem plantejat, per ells és acabar la setmana amb una activitat lúdica i d’oci, fem un partit el cap de setmana i crec que això també els ajuda en el seu desenvolupament social”.

En parlar sobre si animaria a algú fer de voluntari/ària amb Mas Albornà explica que recomanaria l’experiència a tothom i que cal fer-ne més ressò: “crec que és important que la gent es sensibilitzi i vegi què es pot fer i que se’n parli.” Anima a tothom a que comparteixi les seves pròpies aficions, anar a caminar, fer algun esport… “ segur que trobaran una manera de poder fer el que els agrada i compartir vivències plegats”. Afirma que no podria recomanar a ningú fer de voluntari amb paraules sinó que els diria “dona’m una hora de la teva vida i prova-ho! Si no t’agrada, ens fem una abraçada i cap problema. S’hi ha d’anar, s’ha de provar, s’ha de veure i amb una hora estan enganxats segur!”

Per acabar, demanem al Ramon que comparteixi amb nosaltres alguna anècdota i rebufa pensant entre somriures. “En tinc unes quantes, però recordo molt a la Jèssica fent de portera celebrant els gols amb els jugadors i jugadores que li acabaven de marcar el gol a ella…Això és espectacular! També recordo quan la Carmen em va xutar a la cara i va venir corrents a dir-me: tranquilo Ramon, que te voy a hacer una tortillita para que te pongas bien. Són coses que et treuen un somriure… i s’han de viure!

Conclou dient-nos “No és fàcil, però val molt la pena! Jo m’emporto molts elogis, més dels que em mereixo, però és que sense vosaltres, sense el Sitges (primer equip inclusiu que va impulsar), sense la Fundació Atlètic Vilafranca tot això no hagués estat possible.