Som el Josep i la Remei, els pares del Jordi.
El Jordi va néixer fa trenta anys. L’embaràs i el part van anar bé, però a mesura qe anava creixent feia coses que no eren del tot normals. Malgrat que anàvem al pediatra mai ens hava dit res i quan el Jordu ja tenia gairebé un any, ens va comunicar que tenia la síndrome de Down. A partir d’aquest moment vam anar a fer-li proves a l’hospital de Sant Joan de Déu, a neùròlegs i altres especialistes. Finalment, ens van dir que el que tenia el Jordi era una malformació congènita a la part esquerra del cervell.
Tu ja veus que el teu fill no creix ben bé com un altre nadó, però no ho acabes d’assimilar. El moment en què el metge et diu que no portarà una vida com la d’un altre noi, costa molt d’acceptar, però la vida segueix i has de procurar que el teu fill estigui bé; amb l’amor de la família, integrat a la societat, anant a l’escola, de colònies, fent amics, jugant…
Al matí quan es lleva, abans de dir-te bon dia et pregunta: On anem ara? Si fos per ell podríem anar a tot arreu menys a Les Cabanyes, però coforme es va vestint es va mentalitzant de que hi ha d’anar i un cop pugem al cotxe ja hi va content.
El lloc on més gaudeix és amb el gup d’Univers Penedès, una associació de lleure. I suposo que el lleure li agrada més que treballar perquè això de seguir uns horaris li costa força.
El Jordi és una persona bastant individualista i li agrada molt anar a la seva, però, per contra, sempre li agradaria tenir una persona al seu costat. Amb ell sempre hem anat a tot arreu: a comprar, a passejar, de vacances… així que podríem dir que hem portat una vida normal.
No ha tingut malalties greus, alguna que altra caiguda, a l’hivern mal de coll amb molta fenre i gairebé res més fins ara al mes de maig de maig que va tenir un absés pulmonar. Arran d’això el seu caràcter va canviar molt i, la veritat, no sabem si el canvi ha estat donat per aquest últim fet o perquè havi de passar. També li vam arreglar la boca ja que la tenia molt malament i ha resultat que ara torna a estar molt bé, potser tot li venia d’això.
La qüestió és que ara està bé i això és el més important.